El míldiu i el oïdi en el cultiu ecològic de tomàquet

0 comentaris  |  Publicat el 29 Juliol, 2015 per sorayauroz a Sense categoria

El cultiu del tomàquet ofereix un dels fruits hortícoles d'estiu més apreciats per pagesos i consumidors. Extrany és l'hort sense una o més varietats de tomàquets. Les tomateres són plantes rústiques i vigoroses que s'adapten bé a molts tipus de sòls, encara que també són voraços i és preferible el cultiu en terres riques en nutrients i ben abonades.

El tomàquet és una solenàcea originària d'Amèrica, apreciada pel seu sabor i les seves qualitats alimentoses. Font: elaboració pròpia El tomàquet és una solenàcea originària d'Amèrica, apreciada pel seu sabor i les seves qualitats alimenticies. Font: elaboració pròpia

Per assegurar cultius de tomàquet sans, són imprescindibles algunes pràctiques de maneig que ens ajudaran a minimitzar la necessitat de tractaments. La majoria de varietats són trepadores, fent necessari el seu encanyat, i només algunes es conreen ran de terra. Les plantes s'han de podar conforme van creixent. I a partir de que les tomateres han desenvolupat el seu tercer ramillet de flors, és recomanable eliminar les fulles més velles de la part inferior de la planta de tomàquet. Són fulles poc productives que ens dificulten la ventilació. Aquestes senzilles mesures asseguren l'accés al sol i la correcta ventilació de la planta, ajudant-la a prevenir els temuts problemes fúngics.

Existeixen dues malalties fúngiques principals en el cultiu del tomàquet. Una és el míldiu, i l'altra el oïdi. En funció de les condicions d'humitat i temperatura, així com de la sensibilitat varietal i quantitat d'inòcul inicial, sofrirem amb més facilitat una o una altra malaltia del tomàquet.

Per combatre aquestes malalties disposem de dos importants productes: el coure i el sofre. Cadascun té propietats i aplicacions diferents i per això és important conèixer quin és la seva utilitat i com aplicar-ho per així obtenir els millors resultats.

El míldiu en el cultiu ecològic del tomàquet

Què és el míldiu?

El míldiu és una malaltia d'origen fúngic. El causant és el fong Phytophtora infestans la proliferació del qual es veu afavorida per ambients humits i temperatures entre 10 i 25°C. El míldiu es pot identificar en la seva fase inicial per taques de verd clar a marró en les fulles de la planta que avança fins a assecar-la totalment. També es propaga fàcilment pel frec, per la qual cosa cal evitar manipular les plantes malaltes.

Prevenció i control del míldiu en cultiu de tomàquet ecològic

La millor manera de combatre aquest fong és amb mesures preventives com l'elecció de varietats de cultiu més resistents i adaptades a la zona, afavorir la ventilació de les plantes, no descurar les ferides causades en les podes o fins i tot l'eliminació de les parts afectades. El purí de cua de cavall, com vam veure en l'entrada anterior, seria una bona elecció com a profilaxi. I si es vol recórrer a un producte químic efectiu, el millor és tractaments preventius amb coure (permès en agricultura ecològica), un fungicida que ataca a molts fongs (excepte el oïdi) i també un efectiu bactericida. Té una persistència perllongada romanent actiu per un llarg període de temps després d'haver-ho aplicat.

Aplicacions preventives de coure i sofre són molt importants en èpoques amb major temperatura i humitat. Font: elaboració pròpia Aplicacions preventives de coure i sofre són molt importants en èpoques amb major temperatura i humitat. Font: elaboració pròpia

El coure també és un important micronutrient necessari per a la vida vegetal. De manera natural, és absorbit per les arrels i entra a formar part del sistema de la planta, participant en processos com la biosíntesis de clorofil•la, necessària per a la fotosíntesi. Generalment, és difícil trobar manques de coure en els horts, sent la seva aplicació principalment de caràcter fitosanitari.

Com actua el coure contra el míldiu?

El coure forma una pel•lícula en les fulles del cultiu, i és absorbit pels fongs que ataquen les plantes, principalment en l'etapa de germinació de les espores. Això significa que la seva acció és preventiva i que no serà efectiva si la planta ja està malalta.

Un altre aspecte que s'ha de tenir en compte és la seva classificació com a producte de contacte , fent que sigui fàcilment rentable per les pluges i s'hagi d'aplicar novament. És recomanable fer-ho una vegada les plantes estiguin seques.

Cal tenir especial cura en aplicar-ho amb altres productes, ja que si s'aplica conjuntament amb abonaments foliares, el coure podria ser arrossegat a l'interior de les plantes i en aquest cas pot resultar tòxic per als cultius. També cal ser cautelós amb la quantitat de tractaments que es fan, ja que un abús pot produir una acumulació excessiva en el sòl i penetrar per les arrels.

Al mercat es troba diferents formulacions, amb diferents concentracions de coure metall i cadascuna s'ajustarà millor a les necessitats:

-Sulfat de coure: Seria el més persistent però també el més tòxic a causa que les partícules són molt petites i poden penetrar en la planta. En aquest grup es trobaria el Brou Bordelès.
-Oxicloruro de coure: És el menys persistent i s'adhereix amb dificultat en les plantes. Per això és el que presenta menys problemes de fitotoxicidad per a les plantes.
-Òxid cuprós: Té una alta persistència i aguanta bé el rentat, recomanable per a zones plujoses.
-Hidròxid de coure: Baixa persistència i per la seva formulació és d'acció ràpida produint un efecte de xoc.

Recentment, en control ecològic de míldiu i bacteriosis, s'està començant a utilitzar amb èxit una nova formulació de derivats del coure, el gluconat de coure. És una presentació amb molta menor quantitat de coure, però que complexat amb àcid glucònic -que potencia les vies d'acció del coure- ofereix molt bons resultats alhora que és més respectuós amb el medi ambient i s'eviten eventuals fitotoxicitats.

El oïdi en el cultiu ecològic del tomàquet

El oïdi, blanquilla o cenizo és una malaltia causat per un fong (Leveillula taurica o bé Oidium neolycopersici) fàcilment diagnosticable per un borrissol blanc o cendrós sobre fulles i tiges. Hi ha espècies que són més sensibles com les cucurbitàcies (carbassó, síndria, meló i cogombre), sobretot en les parts més velles de les plantes. En tomateres també pot afectar a les parts més joves pel que s'han de fer tractaments regulars preventius.

El oïdi és recognoscible per les taques blanques en la superfície de les fulles, però en fases avançades també pot afectar a la tija i el fruit. Font: elaboració pròpia El oïdi és recognoscible per les taques blanques en la superfície de les fulles, però en fases avançades també pot afectar a la tija i el fruit. Font: elaboració pròpia

Prevenció i control del oïdi en cultiu de tomàquet ecològic

Igual que el míldiu i altres malalties criptogàmiques, les mesures preventives descrites anteriorment són molt efectives i a més, en el cas del oïdi es pot utilitzar com a producte químic el sofre, un altre fungicida de contacte, que també actua atacant el fong que es desenvolupa en superfície. A més el sofre és un bon acaricida, molt útil contra l'aranya vermella, un altre dels enemics de les tomateres.

El sofre és efectiu tant com a preventiu com per al control en les fases inicials (24-48 hores) a causa del desenvolupament extern del fong i a la seva acció letal no només en espores, sinó també en micelis inicials. És important aplicar-ho a primera o ultima hora del dia perquè les altes temperatures (més de 28°) produirien cremades en les plantes.

Al mercat ho trobem en dos formats, com a pols mullable per polvoritzar les plantes i com a sofre micronitzat (mòlt en partícules molt petites) que s'utilitza espolvorejant sobre les tomateres amb espolvorejadors manuals.

Conclusió

Amb el coure, s'aconsegueix parar la proliferació del míldiu fent inviables les seves espores, però no s'aconsegueix guarir a la planta malalta, només parar la progressió de la malaltia.

Amb el sofre, a més, es pot arribar a eradicar infeccions de oïdi però només si es tracten aviat. I a més, evitar atacs greus d'aranya més comunes amb temps sec.

En tots dos casos cal actuar en funció de les condicions ambientals i sempre millor en preventiu. Especialment en aquells llocs o època més favorables per a l'aparició d'aquestes malalties.

Altres plagues i malalties també poden afectar a les nostres tomateres, així que us convidem al fet que li tireu un ull als altres articles en el nostre bloc sobre el cultiu ecològic del tomàquet. I veureu que menjar un bon gaspatxo, un salmorejo o tenir una bona collita de tomàquets de conserva per a l'hivern, està a l'abast de qualsevol que s'animi a conrear, només és necessari dedicar-los una mica de temps, aigua i algunes mesures preventives senzilles i econòmiques, per assegurar la salut de les plantes. Però si així i tot, les tomateres emmalalteixen o són atacades per plagues també existeixen solucions efectives.

Leave a Reply