A qui li agradi el turisme gastronòmic sabrà que en cada lloc hi ha algun plat típic i que de vegades algun dels seus ingredients és una verdura o hortalissa que només es pot trobar a la zona: pebrots del piquillo a Navarra, “judiones” de Segòvia, mongetes de Santa Pau a Girona… I a més, tenen característiques com el seu aspecte o sabor, que els diferencien de la resta. Però més enllà de le peculiaritats culinàries també es troben diferències en els cultius a causa de les característiques de la pròpia planta.
Aquestes varietats hortícoles amb nom, serien exemples de varietats locals, però també existeixen altres menys conegudes i relegades a àmbits menys comercials. Totes elles són varietats que han passat de l’estat silvestre al conreat en el mateix lloc on s’utilitzen actualment. Encara que aquesta afirmació, no és del tot certa ja que les llavors i plantes sempre han viatjat al llarg del planeta, i és en el nou emplaçament on es donen els processos d’adaptació i selecció donant lloc a aquestes noves races locals.
Fa, entre 7000 i 13000 anys, que les poblacions de caçadors i recol·lectors (d’aquelles plantes silvestres originals), van evolucionar a poblacions agrícoles generant un salt qualitatiu en la diversitat dels recursos de la humanitat. Les plantes i animals es van anant seleccionant i adaptant als diferents ambients i usos, interactuant processos de selecció natural com la mutació, i la pròpia selecció de l’agricultor qui escollia de manera conscient (fenotip o caràcters visibles) o inconscient (genotip o informació genètica) les característiques que li eren més òptimes per a la seva alimentació o ús. En termes generals, moltes plantes van perdre parts tòxiques en aquest procés de domesticació, van augmentar la grandària de les parts utilitzades de la pròpia planta o es van fer més productives. I d’aquesta manera, ha donat lloc a la agrodiverisidad i als diferents cultius.
Diversitat genètica: Les pastanagues sempre van ser taronges?
La resposta sembla molt simple, ja que a les botigues només hi ha pastanagues taronges, però la realitat és ben diferent. Les primeres pastanagues eren violetes per fora i ataronjades per dins i provenien d’orient mitjà. Posteriorment van arribar a Europa, al voltant del segle I d. de C., però de colors vermells i grocs. No és fins a més tard que la pastanaga de color taronja conquista el mercat. El mite diu que va ser un encreuament entre varietats realitzat als Països Baixos per honrar a la casa reial holandesa d’Orange. Sigui veritat o no, aquest exemple mostra la diversitat genètica dins de les pastanagues on cada varietat és d’un color diferent.
Les varietats locals, a més, es caracteritzen per una alta variabilitat individual, que són genèticament dinàmiques i estan en equilibri amb el medi ambient i els patògens. I per aquestes raons tenen un rendiment i una producció mitjana estable. Aquests cultius més heterogenis, tenen respostes diferents a les possibles pertorbacions, com plagues o malalties; la qual cosa pot ser interessant per la seva gran capacitat de recuperació enfront d’aquestes. Un exemple històric seria quan el fong Phytophthora infestant o míldiu, va acabar amb la producció de patata a Irlanda en 1846 ja que, pràcticament la totalitat de la patata procedia del mateix clon “Aran Branner”, portat de Galícia. Aquesta varietat de patata era poc exigent en les característiques del clima i sòl i molt productiva, però també molt sensible al míldiu. Així que un atac d’aquest fong, va deixar al país en situació crítica. I evidencia l’avantatge de cultius amb diferents respostes a plagues i malalties, i el risc que suposa cultius més homogenis.
En resum, amb varietats locals, tindrem cultius més adaptats a les condicions locals de sòl i clima i més tolerants a les diferents plagues i malalties. I és per aquestes característiques que l’agricultura ecològica, on no s’utilitzen productes de síntesis com a fertilitzants i pesticides, representa un marc idoni per al seu cultiu.
Erosió genètica
Aquesta riquesa genètica generada durant segles, avui es troba en el procés contrari. Succeeix, de vegades, que varietats d’un cultiu són substituïdes per unes altres, ja sigui per la seva major eficàcia o millor adaptació climàtica. I varietats que atresoren la diversitat genètica de segles de selecció cauen en l’oblit. Un exemple seria la substitució del mill (Panicum miliaceum), el panís (Setaria itàlica) i el blat sarraí (Fagopyrum esculentum) pel blat de moro a Europa al segle XVI.
Però és als últims segles, en els quals la humanitat ha sofert grans canvis i sobretot a partir de la revolució industrial, que apareix un nou model agrícola amb grans despeses agrícoles i que exigeix alts rendiments. La selecció de les llavors ha deixat de dur-se a terme pels agricultors en el camp a produir-se en el laboratori en mans de científics. I les característiques buscades han passat a ser les més adequades per al procés d’industrialització dels camps, veient-se afavorides les varietats de cultiu més uniformes i adaptades a la mecanització; com per exemple temps de conservació post-collita més llargs o maduració simultània de tot el cultiu.
Les llavors creades en laboratoris es coneixen com a híbrides, obtingudes a partir de dues varietats diferents, les quals posseeixen alguna característica que es desitja transmetre. Aquesta primera generació resultant té un alt rendiment inicial (vigor híbrid), però que cau en picat en les següents generacions, per la qual cosa sí es vol mantenir una bona producció s’han d’obtenir novament llavors.
Les varietats locals han estat substituïdes per aquestes més modernes, la qual cosa es tradueix en una pèrdua de diversitat, coneguda com a erosió genètica. Segons estimacions de la FAO, cada any es perden unes 50.000 varietats d’interès agrari.
Conservació de la diversitat agrícola
Al llarg de la història hi ha hagut intercanvi de llavors, recol·lecció de noves plantes o moviments d’espècies d’un territori a un altre, però la intenció no va ser mai la de salvaguardar la biodiversitat. En els últims temps, la intensa pèrdua de varietats ha acabat per crear consciència sobre la importància de conservar aquests recursos fitogenétics. Es redescobreixen varietats interessants a nivell productiu per la seva rusticitat i adaptació a la regió, però també moltes amb valioses característiques organoléptiques.
Per començar un cultiu, l’agricultor necessita la llavor o el planter, que ell mateix pot fer a partir de llavors que hagi guardat de cultius anteriors o aconseguir d’altres agricultors propers. Però això comporta un treball afegit, per la qual cosa també es pot obtenir de tendes especialitzades, tant el planter, com els paquets de llavors.
Aquestes llavors o planter estan regulades per la llei on a més s’estableixen diferents nivells de control i exigències sobre la seva homogeneïtat, estabilitat i diferenciació. Però existeixen molts conreus locals tradicionals que no estan inscrits i segueixen existint per l’autoconsum. En aquest cas són necessàries les iniciatives locals orientades a la conservació del patrimoni genètic on la gent s’animi a plantar i conservar llavors de varietats locals. Aquestes varietats no sempre seran altament productives, però revelen característiques i usos extraordinaris: síndries que es conserven tot l’hivern, carabasses amb diferents usos, tomàquets que mai es posen vermells o mongetes més resistents a l’aranya vermella.
Lamentablement moltes d’aquestes llavors es troben en mans d’agricultors d’avançada edat, per la qual cosa el relleu generacional és necessari perquè no es perdin. Així que si a les vostres mans cau algun tresor d’aquestes característiques, no dubteu a portar-ho als vostres horts i descobrir aquest patrimoni agrícola.